METAL'S PLACE

dimarts, 27 de febrer del 2018

Metallica 7/2/2018 (Palau Sant Jordi, Barcelona, Catalunya)

El passat dia 7 vaig tenir l’oportunitat de veure per novena o desena vegada a Metallica. Novena o desena, doncs sincerament ara he perdut el compte. Hauré de repassar els meus arxius d’entrades ...
I sí, dic que vaig tenir l’oportunitat de veure aquest concert perquè realment sembla que va haver molta gent que tot i voler, no van tenir l’oportunitat, doncs com sempre, un dubtós sistema de venda d’entrades va fer que en poques hores s’exhaurissin. En el meu cas, la meva afiliació de fa anys al Metclub  em va possibilitar l’adquisició de les entrades. Darrerament sembla només ser d’un fan club et garanteix la possibilitat de comprar entrades... però en tot cas aquest és un tema d’una altre entrada.
El concert, això és el que importa.
Com sempre que puc, les entrades eren a pista, doncs no m’acabo d’acostumar a veure un concert de rock assegut en una cadira. Les cadires potser estaran bé per l’òpera o un concert de clàssica, però si no et pots moure en un concert de rock, estàs mort.
Tot i tenir les entrades a pista, la sensació ja no és aquella de finals dels 80 o principis del 90 quan al Palau d’Esports o el mateix Sant Jordi senties la “calor humana” dels companys que t’envoltaven, i podies testar, encara que involuntàriament, una mica de la seva cervesa o respirar els efluvis d’un cigarret que no era de tabac.
Ara la sensació de fredor és la constant a pista, doncs les restriccions de seguretat, i que sembla que ens hem transformat en un senyorets que no ens volem despentinar botant i cridant,  fan que tot i tenir un sold out la sensació és gaire bé de punxada.
Amb aquests handicaps i amb més de 20 minuts de retard va començar el show.
Cal que parlem del so al Sant Jordi? Cal de veritat? De veritat que amb la pasta que es van gastar no podien tenir en compte que s’hi farien concerts? Sense comentaris...
En quant a la banda, que mai m’ha semblat un prodigi en la qüestió de la comunicació amb el públic, va complir professionalment, però sense punch, un set compensat entre cançons clàssiques i del darrer àlbum, que finalment sonen prou efectives en directe. Com sempre es troben a faltar títols, i com sempre en sobren altres (com la paxanga del Peret, que més que fer un tribut, semblava una burla) però en general la combinació es prou atractiva.
La posada en escena és original i atractiva ens va deixar bocabadats i si bé és més minimalista que en altres ocasions, amb menys pirotècnica que altres cops, és prou efectista per acompanyar tot l’espectacle, sense que arribés a ser repetitiva, tot i que conceptualment era molt senzilla.
Així doncs, probablement el concert no passarà a la història per l’actitud dels personatges a escena i les cançons interpretades, i sí pel conjunt del show que es desplegava, doncs hem de tenir en compte que tampoc podem esperar un concert de més de tres hores ple d’energia desbordada com els que ens van delectar amb la gira del Black Album a primers dels 90.

Una posada en escena brillant, un set compensat  i una actitud prou professional per una banda que d’això, de ser professionals, n’han après amb els anys, tot i que es trobi a faltar l’actitud més rabiosa destroyer del trash metal dels 80.  

2 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Ens fem grans tots! Jo ja no aguantaria un concert de tres hores a tot volum... (i menys a l'olla de grills que és el Sant Jordi!).

Metaljack ha dit...

La sort és que ho fem més o menys al mateix ritme que ells, i així anem compassats :-P