METAL'S PLACE

dimecres, 8 de desembre de 2010

Slash

Slash: aquest és el títol del darrer treball del fantàstic guitarrista que fou dels Guns n' Roses, i després d'altres aventures com els Velvet Revolver.




Ho diré de bones a primeres. No és res de l'altre mon, però què us he de dir. Per aquells que em coneixeu ja sabeu que era un treball que em feia molta gràcia i que esperava feia temps.




Sembla mentida com un paio amb el talent i trascendència de l'alçada d'ell, hagi trigat tants anys en treure un disc en solitari.




Be de fet no és el primer treball des de que el van treure dels Guns, però si que és el primer treball fet pel seu lluïment personal.




A mi personalment el primer disc dels Slashsnakepit m'agrada molt, tot i que la crítica no el valora gaire. És canyero i sense pretensions. Senzill i directe, fàcil d'empassar. Si una cançó agrada i punt. I les que no a la merda, i ja està.




Després, els Velvet Revolver ens van fer creure en l'esperança de que el Rock n' Roll salvatge i guitarrero de finals del glam rock tornava a renéixer.... va ser una il·lusió que es va acabar amb el segon disc.




Ara força anys després torna l'Slash amb un disc de col·laboracions. M'agrada especialment la del Chris Cornell. Ja sabeu que per mi, de l'era grunge, el millor van ser els Soundgarden, amb permís de Pearl Jam. Probablement perquè no era el prototip de música grunge amb el clàssic esquema estrofes lentes i estribillo canyero (sona Nirvana, no?)




Bé el que us deia, amb en Cornell aconsegueixen un tema fàcil però efectiu.




Més complicat resulta el tema del Ozzy...




I com no, canyero i directe el tema del David Grohl i un altre il·lustre "ex", en Duff Mckagan..!! (per cert 100% recomanable els Duff Mckagan's Loaded).




En definitiva, un disc que no és res de l'altre mon però que es pot escoltar encara que no faci justícia del mite que representa l'Slash...




Si més no, no és el típic taladro del guitarrista virtuós .... que ja és molt.