Pensant una mica....(o no)

Ja ho se. Fa dies que no escric res de res.
Però no és només que han estat dues setmanes força complicades professionalment parlant, sinó que fa dies que em passen moltes coses pel cap i de debò, no tinc les idees gaire clares.
Ahir al vespre vaig sortir per la nit, i vaig coincidir amb un amic que feia molts anys que no veia. De fet uns set anys. El tio és allò que comunament es pot dir un cràpula.
Un dels paios més desfasats que conec, un paio del que l’últim que et pots esperar un raonament d’aquells que, de tan encertat, et deixen bocabadat.
A part d’un parell d’estirabots dels que tampoc val la pena comentar, la qüestió és que aquest amic em deia, amb unes altres paraules, que les dones sempre troben una excusa per trobar que has fet alguna cosa malament: si dia rera dia et diu que les sabatilles les deixis al costat de la tauleta de nit, quan cinc anys després decideixes fer-ne cas resulta que no, que t’has tornat a equivocar i que ara les sabatilles van a l’armari....
Quina tonteria, però quanta raó.
I és que, encara que sembli una d’aquelles preguntes sobades, de les que hi ha tantes respostes com persones, i que serviria per omplir un programa infumable de TV, estem els homes i les dones dissenyats per conviure junts?
No ho se..... o no ho crec...
Reclamo l’opinió dels meus companys i amics de ciències.
Hi ha cap explicació genètica? O és que els recursos propis estan dissenyats per algun altre tipus d’organització social?
El que tinc clar és que arrosseguem un munt de condicionats morals que cada dia em semblem més fora de lloc....
Força Barça (i demà més).....